REFLEXIONS MIES

Amb la intenció que l’arquitectura moderna representés l’esperit democràtic d’Alemanya, l’arquitecte Mies van der Rohe (Aquisgrà, 1896 – Chicago, 1969) va rebre l’encàrrec de dissenyar el Pavelló Alemany de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. L’edifici no havia de durar més que l’exposició i la seva funció era únicament la de representar Alemanya i proporcionar un espai per a les recepcions oficials.

Qui hagi trepitjat el seu podi classicista de travertí admetrà que a la incitació constant que constitueix l’experiència de visitar el Pavelló s’hi ha d’afegir una sensació de perplexitat al comprovar com les imatges es multipliquen, els raigs de llum s’entrecreuen i els murs perden opacitat tot reproduint l’exterior. L’observador queda atrapat en un joc d’autoreflexió on el marbre verd de Tinos, l’ònix daurat d’Algèria, el vidre glaçat, l’acer cromat i els estanys d’aigua es disposen en una calculada escenografia.

El Pavelló de Barcelona va ser demolit després d’una curta vida de vuit mesos escassos. Pocs crítics i arquitectes el van veure, però va entrar a la història de l’arquitectura com una de les creacions més importants del segle XX. Així, doncs, durant molts anys aquest exquisit edifici només va existir en les emulsions fotogràfiques i en les publicacions. La seva reconstrucció l’any 1986 representava –com algú ha indicat– la venjança de l’arquitecte contra el fotògraf.

Precisament aquests dies s’exposa, a la seu de la Demarcació de l’Ebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, un recull d’imatges d’aquest edifici captades pel fotògraf Lluís Casals, on es fa evident la manera miesiana de concebre l’espai arquitectònic i, també, que de fotografies d’arquitectura només n’hi ha d’una classe: aquelles que aconsegueixen transmetre la idea de l’arquitecte. És així com Casals ens interpreta aquesta obra mestra de l’etapa europea de Mies: una arquitectura de reflexos canviants que condueix el visitant que es mou pel seu interior a la superposició d’allò que ja havia vist amb allò que està per aparèixer. Una rigorosa seqüència visual que a les acaballes dels anys vint avançava una nova condició per a les obres d’art: aquella en la qual l’espectador esdevé protagonista.

En els seus edificis Mies cercava la poesia de la forma ideal i desestimava allò que era trivial i passatger. Volia que la seva obra encarnés el caràcter fonamental del seu temps, però volia que fos atemporal. Si Frank Lloyd Wright va ser el més gran arquitecte del segle XX, Mies van der Rohe –qui assegurava tenir només tres necessitats: el Martini, els cigars i la roba cara- es pot considerar el millor arquitecte del segle XXI.

A. LÓPEZ DAUFÍ
arquitecte